martes, 19 de enero de 2016

PROPERS ACTES CASA DE CULTURA I SOLIDARITAT



DIJOUS 20:00 HORES
Lloc: CASA DE CULTURA I SOLIDARITAT
C/NIL 4, Barcelona

GENER
  • 21 “LAICAT I CARITAT POLÍTICA”. XERRADA - COL.LOQUI
  • 28 “TREBALL SOBRE CAPIRTAL”. VIDEO-TERTÚLIA.

FEBRER
  • 4 “ECONOMIA COL.LECTIVA”. DOCUMENTAL.
  • 11 PARADA DE LIBRES EDITORIAL VOZ DE LOS SIN VOZ. Lloc: Pç. Madres de la Plaza de Mayo
  • 18 “”IDEOLOGIA DE GENERE I CAPITALISME”. XERRADA-COL.LOQUI
  • 25 MANILA: VIVIENDO EN LAS VIAS DEL TREN. DOCUMENTAL

MARÇ
  • 4 “INTERNET I ELS MOVIMENTS SOCIALS”. DOCUMENTAL
  • 10 PARADA DE LIBRES EDITORIAL VOZ DE LOS SIN VOZ. Lloc: Pç. Madres de la Plaza de Mayo.
  • 17 “VIDEO JOCS: A LA CONQUESTA DEL MON”. DOCUMENTAL
  • 31 “THIS IS ENGLAND”. CINEMA

“En España, las Casas del Pueblo se establecieron no sólo para albergar y reunir a los trabajadores y sus sociedades de resistencia, sino para combatir la ignorancia y la incuria que existía entre ellos, que les hacía ser fáciles instrumentos de explotación, sumisos a una moral y a unos convencionalismos absurdos que se imponían en aquella sociedad retrógada e ignorante. 

Se establecieron para dar a conocer a los que acudían a ellas su verdadera condición y lugar en la sociedad como hombres y mujeres libres, como trabajadores que producían y convertían los recursos de la naturaleza en riqueza de la nación, pero de la que no percibían nada. Se les daba a conocer esa condición y que la facultad de trabajar no era una merced que recibían de sus amos.

Además de reunirlos para que al conocer la comunidad de intereses y derechos se fomentasen los sentimientos de solidaridad, los dirigentes cuidaban también de facilitar las distracciones a los asistentes en sus locales. La corrupción y el vicio, las costumbres perniciosas para la salud y el espíritu, tenían que ser contrarrestadas eficazmente con el fin de lograr una educación y una formación racional basada en una moral natural.

Estaba totalmente prohibido el juego de azar y la venta de bebidas alcohólicas. Una de las principales distracciones eran la música y el teatro. Aún en la más humilde Casa del Pueblo se habilitaba siempre un pequeño escenario para poder representar sencillas y cortas obras de teatro, dar recitales de poesía o charlas y conferencias sobre diversos aspectos de la cultura en general.

La música, con la organización de orquestas y coros que daban a conocer las canciones y obras más populares, era otra de las modalidades que se cultivaban para la distracción de los afiliados y sus familias”. Justo Martínez Amutio, citado en Arbeloa, V.M: Las Casas del Pueblo. Ed. Voz

lunes, 11 de enero de 2016

Marxa contra les Causes de la Fam


El passat dotze de desembre va tenir lloc a Barcelona la divuitena Marxa contra les Causes de la Fam, al marc de la Campanya per la Justícia en les Relacions Nord-Sud. 

 
Són divuit anys de presència als carrers de la ciutat, sense faltar cap ni un. Enguany, es van recorrer els carrers de Nou Barris, desde l’estació de Sant Andreu Arenal, fins la plaça de les Mares de Maig, tot travessant Fabra i Puig i Pi i Molist. 









Aquesta marxa va ser l’acte final de tot un dia de lluita al carrer, difonent publicacions solidàries i denunciant públicament les causes de la mort de 100.000 persones diàries per no tenir aliments. En acabar, es va convidar a la gent que hi va assistir a signar el manifest “No més esclaus, sinó germans”. 







 Sota els llums de colors que ens recorden a tots la nostra necessària col·laboració consumista per a mantenir la maquinària del consumisme en funcionament, un grup de persones encengué altres llums, que volien ser testimoni del patiment de la gran majoria de la humanitat, condemnada a viure amb menys de 1,50 dólars al dia.


Aquest any, a les compres de Nadal es va unir la campanya electoral, en la que els candidats ens instaven a continuar mirant el nostre melic, per tal de no caure en compte que la nostra passivitat davant del crim de la fam i de l’explotació laboral als països empobrits és un impediment per a  resoldre l’atur i la pobresa als nostres pobles i ciutats. Una política amb la mirada molt curta i sense perspectiva global. 


Per això, el Moviment Cultural Cristià i Camí Juvenil Solidari organitzaren i portaren a terme aquest acte, per a fer presents als famolencs, als aturats i als nens esclaus. Per a que un any més, a Barcelona, els empobrits tinguin un espai als carrers i a les consciències.

martes, 8 de diciembre de 2015

Marcha solidaria de Navidad

Hola a todos!

Estas navidades, como todo los años, queremos invitaros a los próximos actos que realizaremos durantes estas fechas.


-Miércoles 9 de diciembre: EUCARISTÍA POR LA JUSTICIA. Parroquia St Narcís 20 h.


-Jueves 10 de diciembre Acto público de Presentación de la Campaña, 20 h. en la Casa de Cultura y Solidaridad, Carrer del Nil 4. CP: 08031 Lluçmajor.

-Viernes 11 de diciembre: EUCARISTÍA POR LA JUSTICIA. Parroquia Sta EULÀLIA, 19:30 h.


-SÁBADO 12 de diciembre:
  • JORNADA DE DIFUSIÓN. Durante todo el día en la Plaza Madres de la Plaza de Mayo Lluçmajor

      • MARCHA SOLIDARIA. 19:00 horas. Inicio:  Pg. Fabra i Puig, esquina Avda. Meridiana (Estació St. Andreu Arenal). Final: Plaza Madres de la Plaza de Mayo

domingo, 18 de octubre de 2015

BREUS-GREUS

  • En Tarragona, el portavoz del grupo municipal del PP, Alejandro Fernández, pide un censo de mendigos para expulsarlos de la ciudad porque "la mayoría" de ellos "forma parte de mafias organizadas“, “los vecinos no tienen por qué aguantar no poder entrar en un cajero o en los comercios, o ser molestados en plena calle“. "la mendicidad no es una actividad permitida en Tarragona, ni una actividad legal" y "en nuestra ciudad se considera una falta leve“.
  • En Barcelona, antes de la década de 1930, en el contexto de un estado del bienestar subdesarrollado y una economía local inestable, la venta callejera era una estrategia de autoayuda tradicional de los desposeídos urbanos de Barcelona –los mal pagados, los ancianos y los desempleados– con el objetivo de que su pobreza fuera más soportable. Así, una carta de cuarenta vendedores callejeros al Ayuntamiento de L’Hospitalet explicaba cómo les había empujado a ello el desempleo y “el dolor que sienten los padres cuando sus hijos les piden pan y no tienen para darles”. En suma, se trataba del comercio modesto de aquellos que pedían prestado o invertían sus escasos ahorros en pequeñas cantidades de mercancías para venderlas por las calles.
  • Esquerra Republicana de Catalunya, formada por la clase media de tenderos, el partido político dominante en la Barcelona de la década de 1930 sólo unas pocas semanas después de la proclamación de la República, desde el Ayuntamiento de Barcelona declaró la guerra a la venta callejera, estableciendo nuevas restricciones contra el “comercio sin licencia”. Estas medidas contaron con el respaldo de toda la fuerza policial, incluyendo la Guardia Civil y la Guardia de Asalto, la recién formada policía paramilitar republicana. En agosto de 1931 el Ayuntamiento formó la Brigada per a la Repressió de la Venda Ambulant.

domingo, 11 de octubre de 2015

L’ ESPILL DE LA HISTÒRIA: LA VAGA GENERAL de 1.917

Por Jacinto Martin  . Va, pues, España a entrar en el siglo XX con una sociedad manifiestamente dividida en dos: una parte dueña del poder y del privilegio, y la otra, ansiosa de bienestar, de vida mejor, de justicia y de paz.

 En los primeros tres lustros del siglo, la vida española aparece verdaderamente en descomposición. Se quiere vivir y no se acierta. Todos están desorientados y sin camino.

Los políticos regeneracionistas proclaman que el país necesita reformas y que ellas han de conseguirse con una revolución desde arriba: intento descabellado  e imposible con un caciquismo institucionalizado y unas elecciones falseadas.

Es entonces cuando  se intenta una  legislación social elemental (ley de accidentes, de regulación del trabajo de mujeres y niños, Instituto Reformas Sociales, descanso dominical, retiro  obrero, inspección de trabajo, etc). Legislación teórica y a tientas, ineficaz e incumplida, confundida y confusa por la repetición y sustitución de los cuerpos legales.

La agitación social es endémica. Grandes huelgas campesinas en 1902 1903 y 1904 (trece grandes huelgas en el campo de 1908 a 1914). Campaña agudísima y tenaz en pro de las ocho horas. Huelga de tranviarios en Barcelona. Conflictos en la región industrial vasca. Gran huelga ferroviaria en 1912. Y como nota más alta, la Semana Sangrienta de Barcelona en 1909.

Pero no todo es negativo. El pueblo está vivo. Parte selecta de ese pueblo son las huestes sindicales, la única parcela popular organizada.

Las dos grandes líneas asociativas, la sindicalista y la socialista, entran en el siglo ciertamente perseguidas y obstaculizadas por la enemiga de las clases capitalistas; ciertamente radicalizadas, pero adultas y  siempre fieles al hambre y sed de justicia del trabajador.

Forman su base hombres sencillos, ahogados por necesidades económicas graves, víctimas de la dureza del sistema. En el vértice, una minoría extremista se ha adueñado de los resortes de la organización. Pero a pesar de todo, la asociación profesional sigue indefectiblemente fiel a su construir, fiel a su fe en la capacidad obrera.

En los primeros quince años hay una floración  de centros  de educación  obrera. La U.G.T. monta  sus Casa del  pueblo, y los confederales, sus  Ateneos Sindicales y sus Círculos  obreros. Y en 1916, fecha inicial de la acción que estamos analizando, existe un cuerpo compacto: asociaciones (sindicatos, cooperativas, mutualidades,  sociedades instructivas y recreativas). Verdadero edificio construido pacientemente por las manos del pueblo. Véase esta estadística del Instituto de Reformas sociales, referida a la sola provincia de Barcelona: Sindicatos profesionales 493, Cooperativas 63, Sociedades de Socorro Mutuo 90, Instructivas y Recreativas 17, Sociedades Políticas 3, Federación de Sociedades 11.

La acción sindical, aunque teñida de violencia, defiende las reivindicaciones típicamente laborales: salarios, condiciones generales de trabajo. Sigue fiel a la tradición primitiva societaria. La violencia es una supra estructura que el capitalismo, duro de cerviz y de corazón, ha colocado sobre la estructura autentica reivindicativa.

El pueblo era la parte sana del cuerpo social, la parte activa, socialmente viva. Y esta parte del cuerpo nacional, no corrompida, es la que se alza en 1917 contra las otras partes, enfermas y gangrenadas.

domingo, 4 de octubre de 2015

PER UNA JOVENTUT MÉS...


A Catalunya:
  • El 1r trimestre de 2.014 hi havia un 65’3% de joves entre 16 i 19 anys aturats.
  • Des del 2.007 fins el 2.012 els suïcidis –també entre els joves- no han parat de créixer.
  • Els estudis sobre consum d’alcohol posen de manifest un creixement en el consum entre els joves i adolescents que tendeixen a associar el consum de begudes alcohòliques al temps de lleure.
37.900 joves a l’atur són 37.900 famílies que viuen nafrades per aquesta xacra, és fàcil que el jovent volent evadir aquest sofriment o refugiar-se enfront aquesta angoixa augmenti el consum de drogues en un ambient on l' individualisme i la soledat no poden donar resposta a tanta desesperança i s’emporti així, darrera seu, com en un espiral creixent fins tota la família amb la que es creui.

La manca de sentit i compromís complementen aquesta caiguda al buit. Quan costa als nostres joves reconèixer la seva dignitat, el que realment valen i són necessaris! en un món on els ideals queden emmudits per les musiques atraients  i els referents dissimulats per les ombres de potents llums. Són els nostres mitjans de comunicació que alimenten la mirada del “no hi ha res a fer”, “això és impossible”, “jo no puc”...

El jovent no pot tenir por a arriscar la vida pel futur de la humanitat sencera, a descobrir la fortalesa que porta dintre, que l’entusiasma en el projecte que pugui tenir i el capacita a que amb altres pugui crear realitats noves marcades per l’evidència d’un món millor.
 
Al S.XIX els pobres que es volien alliberar de la misèria i ignorància sabien que havien de lluitar per ser protagonistes de les seves vides i per això era imprescindible l’associació i la cultura.
 
Davant aquesta situació del jovent a Catalunya, veiem que aquesta generació tindrà la vida més difícil que la dels seus pares. Plantegem que els joves necessiten seguir l’ideal de Jesucrist per promocionar-se perquè no pot ser que recaigui tota la responsabilitat en l’educació als poders (polític, econòmic, sistema educatiu...) Aquests poders intenten promocionar els joves en base a lleis i de declaracions de principis. 
 
Per això veiem necessari i convenient que els joves creixin i s’eduquin dintre de la família en la base de la solidaritat i el compromís.

Equip Mn. Joan Martínez

 

LA CULTURA (INVISIBLE) ZOMBI


Edito. La cultura és la forma que cada poble té d’ entendre i mirar el món. Hi destina al voltant de 330 milions d’euros cada any la Conselleria de Cultura.
 
Quines son les prioritats polítiques de la Conselleria de Cultura?  L’ eix fonamental és el català, per garantir un ús creixent en la indústria cultural de masses consumida a Catalunya, per promoure la seva internacionalització i per mantenir uns estandarts d’excel·lència entre els selectes catalano parlants. El catalanisme és l’eix vertebrador de la Conselleria de Cultura.
 
Quina és la realitat cultural de Catalunya?  Els indicadors són molt clars:
v   Fracàs escolar crònic. (24% dels joves  no assoleix el graduat ESO).
v   El suïcidi, en el col·lectiu d'homes d'entre 30 i 44 anys, és la primera causa de mort i la segona en la franja de 15 a 29 anys
v   1.504 milions d’euros es la despesa anual en alcohol, tabac i narcòtics a Catalunya. En joc i apostes és de 1.027.000 milions d’ euros.
v   La meitat dels joves entre 14-18 anys han fet “botelló” en el darrer mes. Als 14 anys 25 de cada 100 joves han participat d’un “botelló”.  42% joves està connectat al seu perfil al menys 3 hores diàries.
v   La depressió es podria convertir el 2020 en la segona causa de discapacitat. A Espanya, el 21% dels usuaris d’ atenció primària prenen psicofàrmacs (74% ansiolítics i 30% antidepressius)
v  El terrible i degradant negoci de la prostitució: 18.000 milions d’ euros a Espanya.
 
En relació a les prioritats de la Política Cultural del Govern de la Conselleria, aquests indicadors posen sobre la taula dues qüestions:
 
a) La temptació de concebre aquestes problemàtiques aïllades, de manera fragmentada, com si el suïcidi fora un tema del departament de Salut, el fracàs escolar, responsabilitat d’ensenyament, etc. 
No podem analitzar-los fragmentadament: el fracàs escolar, l’ alcoholisme, la medicalització, l’ alcoholisme, la cultura de masses, son fets interelacionats i requerim una mirada ampla (cultura) que contempli tots els determinants. No és el cas del Govern de la Generalitat.
 
b) Evasió, drogues, psicofàrmacs,  superficialitat, sedació, alienació, medicalització, configuren el nucli dur de varies generacions educades –cultura- en l’economia del plaer, decoració de la vivenda, caps de setmana de festa, viatges per “desconnectar”, restaurants, copes, roba, amb una infància apegada als videojocs i les xarxes.  La nostra societat canalitza el conflicte, la injustícia , l’ atur, “el malestar social” cap a una sedació social. ZOMBI és la persona sense voluntat ni parla, capaç únicament de fer moviments automàtics.

La desigualtat en la distribució de la riquesa entre els de dalt i els de baix s’ha doblat en els darrers 60 anys; això significa un augment del malestar social, l’increment de la tensió social, dels punts calents. Contenir , entretenir, “sedar” els joves que estan a l’atur, els descartats, les famílies sense ingressos fent cues als bancs d’ aliments, controlar la societat en el mode consumista, vigilar la perifèria, les poblacions “fallides”, a quí beneficia? 
 
“L’home no viu únicament de reivindicacions econòmiques i polítiques”. “Una transformació econòmica i política significa sempre una revolució moral”  (Benoit Malon).